Fotografia extreta de la web de l'IEC

Brauli Montoya Abat és delegat del president de l’IEC a Alacant des de l’any 2005. És llicenciat en filologia catalana i doctorat en filosofia i lletres i està especialitzat en l’àmbit de la sociolingüística. La seva trajectòria docent culmina amb una càtedra del Departament de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant. Dels seus llibres i articles publicats, Variació i desplaçament de llengües a Elda i a Oriola durant l’edat moderna es va fer amb el Premi Prat de la Riba de l’IEC.

 

Què motiva la permanència d’una llengua: el lliure flux de la llengua entre els ciutadans o el foment deliberat d’aquesta des d’òrgans governamentals o institucions?

Una llengua com la nostra, en una situació de conflicte lingüístic, és evident que necessita d’institucions que la promoguen i n’asseguren l’ús entre els ciutadans. Per tant, cal el foment de la llengua, que sempre és, per definició, deliberat. 

Quan comença la normalització lingüística als Països Catalans?

L’actual procés de normalització lingüística al País Valencià s’enceta en els anys 60 del segle XX amb l’acció dels universitaris a favor del català i creix significativament amb la introducció del català en el sistema escolar (1983) i els mitjans de comunicació autonòmics (1989).

Quins elements interrompen la normalització d’una llengua en el seu país?

Des d’aleshores ençà, no he vist cap interrupció del procés però sí una “frenada” important des que mana en la Generalitat Valenciana el PP, que ha donat suport implícit a la burgesia valenciana castellanitzada des del segle XIX i ha fet pensar a la resta de la ciutadania que l’ús del castellà no va en contra de sentir-se valencians.

En quin punt ens trobem en la història de la llengua catalana?

Ens trobem en un punt de recuperació cap a la situació que vam viure en el segle XV, la millor en la història de la nostra llengua, però encara estem a molta distància.

Correm el perill de patir una substitució lingüística?

Fora de Catalunya i Andorra, no, però a la resta dels Països Catalans, sí. Per a detalls, caldria examinar els trenta anys d’història de la sociolingüística catalana.

Seria necessària la independència dels Països Catalans per a una permanència de llengua catalana?

No necessàriament. Tenim exemples al contrari, com el d’Irlanda i el del Quebec. La primera té independència i pràcticament no li queda llengua; el segon país no en té, i la seua llengua, el francès, es pot considerar pràcticament normalitzat des que es va iniciar el procés de recuperació.

Que suposaria, doncs, la independència dels Països Catalans?

L’única regió dels Països Catalans amb possibilitats d’assolir la independència és Catalunya i si això succeís, el català se n’anava en orris al País Valencià i les Illes Balears perquè la població se sent més espanyola i hi creixeria el sentiment anticatalanista. En la meua opinió, doncs, aqueixa independència seria contraproduent.

Quin és l’ús de la llengua catalana i valenciana al País València?

Supose que amb “catalana i valenciana” parleu de la mateixa llengua… Aquesta pregunta no té una resposta simple. Per a mi l’ús més significatiu és l’ús en família i d’aquest, segons la darrera enquesta (2010), tenim un 29’5% només. Cal tenir en compte la tendència negativa que arrosseguem des de 1992, quan arribàvem a un 48’9%.

La nacionalitat espanyola empobreix la identitat cultural catalana?

No necessàriament. El que l’empobreix és que els catalanoparlants es consideren nacionalment espanyols i que no vegen la catalanitat com una altra nacionalitat sinó com una “regionalitat” dins la “nació espanyola”.

Qüestionari a Brauli Montoya Abat

Mariona Ibàñez

Anuncis