El Doctor en Filosofia Jaume Casals Pons, membre numerari de l’IEC, exerceix com a catedràtic, president del Consell d’Estudis i vicepresident executiu de l’Institut d’Educació Contínua de la UPF. Basant-se en la seva exhuberant producció filosòfica, reflexiona sobre quina direcció han de prendre les nostres consideracions en una actualitat que fa del canvi una constant.

Montaigne es decanta per l’escepticisme en un context d’inestabilitat social i crisi. Anàlogament, podria passar que la nostra societat abandonés la creença en els axiomes que la vertebren, com la democràcia o el capitalisme? 

Cal ser precís. Montaigne no aposta per un escepticisme tan radical com el de l’Antiga Grècia en el sentit destructiu d’engegar-ho tot, ans el contrari. Ell entén l’escepticisme positivament, com un antídot. No creure en les circumstàncies fatídiques que l’envoltaven era una forma optimista de refer la seva vida.

Llavors, hem de deixar de creure en la política? 

Casals és autor de 40 articles i dels llibres "La filosofia de Montaigne", "L'experiment d'Aristòtil" i "El pou de la paraula"

Precisament aquí cal un escepticisme positiu. No et deixis endur per les veritats radicals: hi ha polítics realment professionals, no tots són uns cínics. Cal posar les ratlles amb finor. És bo no creure massa; potser la diferència entre el bé i el mal ha de ser més precisa.

Però tampoc es pot viure a mitges tintes… o pots ser violinista si no creus aferrissadament en la música?

Bé, cal creure en alguna cosa perquè, si no, no vius. Però no és compatible aquesta passió amb una falta de radicalitat? La mediocritat daurada, en diuen: un esforç per no caure en la presumpció. Els extrems són la veritable mediocritat, el que costa més és mantenir-se en l’equilibri; això és el realment excel·lent.

És a dir, la felicitat és a l’equilibri?

Bé, ser extremista en ocasions també forma part de la felicitat: no pots ser enormement equilibrat quan t’enamores d’algú. Baixar pel tobogan també és felicitat, la qüestió és ser capaç de tornar a pujar. El més interessant és saber triar, garbellar-ho tot per trobar allò que és bo i no precipitar-se.

És difícil no preciptar-se en un món que va tan ràpid…

Trigar no és un defecte. Un bon periodista és aquell qui suspèn el judici, qui busca exhaustivament les contrapartides. De vegades ens enganyem volent veure les coses immediatament, quan inevitablement hem de decidir entre ser pragmàtics –per exemple triar una carrera en funció de la demanda laboral– o decantar-nos per allò que ens importa, ens alegra i ens fa canviar.

Com resoldre aquesta dicotomia?

Amb una valoració profunda s’aconsegueix obrir els ulls i canviar les creences cegues, apostar per una vida diferent a la que s’ha viscut sempre. La reflexió és una forma de créixer i trobar allò que t’entusiasma; una vida dedicada a la mera supervivència no val la pena. T’hi has de posar alguna cosa a dintre.

Marina Hernández

Anuncis