Etiquetes

, , , , ,

L’antropòloga Sophia Vackimes analitza el tractament de la genètica en el cinema comercial en una xerrada organitzada per la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (IEC)

Un breu repàs a la història científica del cinema”

Quants cops hem escoltat la paraula clonació i ens hem imaginat escenes de pel·lícules a l’instant? O, plantejat d’una altra manera, què en sabríem d’aquesta pràctica si no fos pel cinema? El cert és que quan parlem en clau científica moltes vegades el nostre imaginari col·lectiu troba imatges i explicacions en el setè art. Sobre aquesta premissa i sobre com de desvirtuada o no s’ha mostrat la ciència a la gran pantalla en va parlar Sophia Vackimes el passat 8 de març en el que seria “una nit de ciència-ficció”.

Per començar a crear un mosaic de “pel·lícules de consistència científica i ètica” amb el que configurar l’explicació, la conferenciant va recordar la Blade Runner (1982, Ridley Scottt) de Harrison Ford com a paradigma del poder del cinema comercial en la difusió d’aspectes determinats de l’enginyeria genètica. En aquest cas, el film mostra robots esclaus que es rebel·len contra els seus creadors.

Com passa amb Blade Runner, a moltes pel·lícules es dennota un cert qüestionament de la ciència o, si més no, aquesta és encarada des d'”una mala òptica” de la qual se n’acaba generant un sentiment de desconfiança. Al final, són moltes les produccions que acaben exagerant el que és la ciència. Però, “educar no és l’objectiu del cine comercial” recordava Vackimes. Així, si parlem de genètica acabem parlant de la “manipulació del cos humà”, com passa al telefilm A brave new world (1998, L. Libman i L. Williams): una fàbrica d’humans amb fins d’allò més qüestionables.

O també el cinema s’encarrega de mostrar els clarobscurs de la intervenció científica, com passa a The elephant man (1980) de Lynch amb la “monstruositat dels personatges”. En aquest cas del personatge basat en Joseph Merrick, que té una desenllaç fatal en la ficció -amb molts elements fabulosos- i en canvi no tant en la realitat.

Sophia Vackimes va sentenciar que l’ADN “és molt usat en pel·lícules que després no saben que fer amb ell”. Davant d’això com actuen? Molts films opten per anar més enllà. No pas per profunditzar més sobre el tema científic, sinó per dotar les pel·lícules d’un to d’humor que en suavitzi el contingut. Com passa a Multiplicity (1996, Harold Ramis) en què el protagonista es clona fins a dos cops en clau de comèdia.

En el cinema, doncs, arriba un punt que la informació científica ja no importa per res perquè s’entén que el públic ja sap el que és la clonació. Partint d’aquí tan sols queda preocupar-se per la forma i el desenvolupament de la pel·lícula, més que no pas pel seu contingut científic. Així doncs, es produeix una simplificació en la qual “ja no importa si és ciència o no, només s’ha de posar en una pel·lícula”. Aquesta és la raó de ser, per exemple, de Gattaca (1997, Andrew Niccol). Un film amb base genètica però que s’ha de quëstionar ja no des d’una visió científica -ja no hi som a temps-, sinó des de l’ètica. I és que Gattaca, com fa actualment el cinema americà molt sovint, emet uns “plantejaments ètics bastant qüestionables” amb “actituds gratuïtes” en què els humans fan mal a d’altres per aconseguir els seus somnis. El tan ansiat somni americà. Així, Vackimes va recordar que “el cinema abans respectava les lleis socials” i que el que es fa ara “és fer trampa”. Aquí Gattaca, o el noi que volia ser astronauta:

La ciència-ficció entra en el cinema “per destacar el caràcter maligne dels experiments”. Així doncs, la relació entre una i altra disciplina no sembla ser del tot satisfactòria -com a mínim per una de les parts-. Sophia Vackimes conclou que “el cinema no sap què fer amb aquest material i això és una llàstima”. Però potser una cosa sí que sap fer: generar diners. I és que la indústria del cinema sap com fer caixa a base de la manipulació… genètica.

– Llista de pel·lícules sobre clonació

Sònia González

Anuncis