La ciència als ulls del cinema

Etiquetes

, , , , ,

L’antropòloga Sophia Vackimes analitza el tractament de la genètica en el cinema comercial en una xerrada organitzada per la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (IEC)

Un breu repàs a la història científica del cinema”

Quants cops hem escoltat la paraula clonació i ens hem imaginat escenes de pel·lícules a l’instant? O, plantejat d’una altra manera, què en sabríem d’aquesta pràctica si no fos pel cinema? El cert és que quan parlem en clau científica moltes vegades el nostre imaginari col·lectiu troba imatges i explicacions en el setè art. Sobre aquesta premissa i sobre com de desvirtuada o no s’ha mostrat la ciència a la gran pantalla en va parlar Sophia Vackimes el passat 8 de març en el que seria “una nit de ciència-ficció”.

Per començar a crear un mosaic de “pel·lícules de consistència científica i ètica” amb el que configurar l’explicació, la conferenciant va recordar la Blade Runner (1982, Ridley Scottt) de Harrison Ford com a paradigma del poder del cinema comercial en la difusió d’aspectes determinats de l’enginyeria genètica. En aquest cas, el film mostra robots esclaus que es rebel·len contra els seus creadors.

Com passa amb Blade Runner, a moltes pel·lícules es dennota un cert qüestionament de la ciència o, si més no, aquesta és encarada des d'”una mala òptica” de la qual se n’acaba generant un sentiment de desconfiança. Al final, són moltes les produccions que acaben exagerant el que és la ciència. Però, “educar no és l’objectiu del cine comercial” recordava Vackimes. Així, si parlem de genètica acabem parlant de la “manipulació del cos humà”, com passa al telefilm A brave new world (1998, L. Libman i L. Williams): una fàbrica d’humans amb fins d’allò més qüestionables.

O també el cinema s’encarrega de mostrar els clarobscurs de la intervenció científica, com passa a The elephant man (1980) de Lynch amb la “monstruositat dels personatges”. En aquest cas del personatge basat en Joseph Merrick, que té una desenllaç fatal en la ficció -amb molts elements fabulosos- i en canvi no tant en la realitat.

Sophia Vackimes va sentenciar que l’ADN “és molt usat en pel·lícules que després no saben que fer amb ell”. Davant d’això com actuen? Molts films opten per anar més enllà. No pas per profunditzar més sobre el tema científic, sinó per dotar les pel·lícules d’un to d’humor que en suavitzi el contingut. Com passa a Multiplicity (1996, Harold Ramis) en què el protagonista es clona fins a dos cops en clau de comèdia.

En el cinema, doncs, arriba un punt que la informació científica ja no importa per res perquè s’entén que el públic ja sap el que és la clonació. Partint d’aquí tan sols queda preocupar-se per la forma i el desenvolupament de la pel·lícula, més que no pas pel seu contingut científic. Així doncs, es produeix una simplificació en la qual “ja no importa si és ciència o no, només s’ha de posar en una pel·lícula”. Aquesta és la raó de ser, per exemple, de Gattaca (1997, Andrew Niccol). Un film amb base genètica però que s’ha de quëstionar ja no des d’una visió científica -ja no hi som a temps-, sinó des de l’ètica. I és que Gattaca, com fa actualment el cinema americà molt sovint, emet uns “plantejaments ètics bastant qüestionables” amb “actituds gratuïtes” en què els humans fan mal a d’altres per aconseguir els seus somnis. El tan ansiat somni americà. Així, Vackimes va recordar que “el cinema abans respectava les lleis socials” i que el que es fa ara “és fer trampa”. Aquí Gattaca, o el noi que volia ser astronauta:

La ciència-ficció entra en el cinema “per destacar el caràcter maligne dels experiments”. Així doncs, la relació entre una i altra disciplina no sembla ser del tot satisfactòria -com a mínim per una de les parts-. Sophia Vackimes conclou que “el cinema no sap què fer amb aquest material i això és una llàstima”. Però potser una cosa sí que sap fer: generar diners. I és que la indústria del cinema sap com fer caixa a base de la manipulació… genètica.

– Llista de pel·lícules sobre clonació

Sònia González

L’IEC valora la resolució del TSJ de conservar l’actual model lingüístic de Catalunya

Etiquetes

, ,

La interlocutòria ha resolt el recurs que considerava la possibilitat d’establir el castellà com a llengua vehicular a les aules, juntament amb el català

La consellera d’educació Irene Rigau ha promès que el castellà “està garantit” a les aules, al ser una llengua amb presència en l’educació catalana. Així ha considerat equitatiu el model lingüístic d’educació, i per tant, Rigau ha assegurat que “es tracta d’una victòria del Parlament de Catalunya”.

La llei d’educació de Catalunya pretén ser democràtica i garantir el dret a la formació, per trencar desigualtats socials en el sí de la immersió lingüística. En aquest sentit, l’IEC ha manifestat que el model d’ensenyament català és “imprescindible per a la cohesió social i la convivència intercultural”.

La sentència ha ratificat la validesa del sistema educatiu català aprovat per llei el 2009. Entenent l’educació com un viatge cap a un mateix: una via per assolir la independència i la progressió col·lectiva. Per això, l’Institut espera que “aquests objectius no es vegin afectats per actuacions i decisions futures”.

Mariona Ibàñez

L’IEC estrena la revista ‘Catalan Social Sciences Review’

Etiquetes

, , ,

La Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans ha editat el primer número d’una revista digital. El seu contingut és una recopilació d’articles publicats originàriament en català a altres revistes científiques. La seva periodicitat és anual i està escrita exclusivament en anglès.

Image

‘Catalan Social Sciences Review’ (CSSR) està especialment dirigida a professors i investigadors, però el seu accés està obert a tot el públic. L’objectiu que persegueix és estimular la difusió de la producció cultural catalana a nivell internacional. La revista està dividida en onze seccions, que responen als diferents àmbits que comprenen les ciències socials: filosofia, pedagogia, psicologia, sociologia, demografia, dret, economia, antropologia i ciències de la comunicació i polítiques.

Aquest primer número conté els articles «Usefulness and uselessness of history: History, memory and the contemporaneity of faith according to S. Kierkegaard», de Gabriel Amengual; «Norbert Elias: A proposed intellectual portrait for the 20th anniversary of his passing (1990-2010)», de Jordi Collet-Sabé; «The daily press and political communication: The perception of the Statute of Catalonia in twelve daily Spanish newspapers», de Sergi Cortiñas i Carles Pont; «Cartography, landscape and territory», de Vicenç M. Rosselló, i «The Rousseau Institute of Geneva’s influence on and presence in Catalan pedagogy in the first third of the 20th century», de Joan Soler.

Marina Hernández

L’IEC acull la taula rodona: “Equitat a l’accés i sortides professionals dels universitaris en temps de crisi”

Etiquetes

, , , ,

La conferència compta amb: Xavier Martinez Celorio (UB), Marina Subirats (UAB), Julio Carabaña (UCM), Néstor Lopez (SITEAL-Buenos Aires), Jean François Germe (CNAM-Paris) i Adrián Acosta (UdeG-Mèxic)

La xerrada a càrrec de Jordi Planas i Sandra Facehlli ha girat entorn al seguiment d’un projecte de la Universitat de Barcelona. Els ponents han desglossat les enquestes realitzades en dos moments d’inserció laboral: durant el període d’expansió (entre el 2004 i el 2008)  i en el punt àlgid de la crisi (al 2011).

Els resultats manifesten que la composició dels estudiants s’ha mantingut força estable tot i haver augmentat l’accés a la universitat. Tanmateix, Jordi Planes ha qualificat “d’esquizofrènic” el debat públic al voltant de l’educació, perquè tant es parla de “sobreeducació” com de sistemes educatius elitistes.

Sandra Facehlli s’ha afanyat a matisar que la nostra és una societat intrínsecament contradictòria, i ha afegit que cada cop resulta més clar que “l’educació s’ha convertit en un element defensiu” que pot immunitzar als joves en contra la crisi. Ara bé, tot i que un títol universitari sigui essencial per a trobar lloc de treball, “no sempre és suficient”.

L’IEC reflexiona sobre l'equitat i la mobilitat professional en les universitats catalanes

Aquest argument l’ha secundat Néstor Lopez amb una metàfora: dos joves caçadors s’han quedat sense munició i retornen a casa caminant per la selva, quan de sobte apareix un lleó i fa palès que estan indefensos. Els dos fugen instintivament, però un s’atura per posar-se unes sabatilles esportives. L’altre li pregunta: “et penses que amb aquestes bambes el lleó no t’atraparà? Ell li respon: “i ara!, si més no aniré més de pressa que tu i seràs enxampat abans”.

Com succeeix en un mercat laboral “classista” on els joves caçadors tenen més possibilitats amb un títol universitari que els faci de sabatilles davant del lleó de la crisi.

Ara bé, l’abundància d’oferta i demanda universitària acaba convertint la societat espanyola en una de les més igualitàries en aspecte salarial. En aquest sentit, Julio Carabaña ha explicat que el paper social de la universitat és més equitatiu que el propi estat del benestar, que “retalla en persones abans que en sous”.

La trajectòria de la conferència ha culminat amb una reflexió sobre el futur educatiu. Marina Subirats ha defensat que “estudiar té més vessants que no només el rendiment econòmic” i per això cal promoure el consum cultural. Adrián Costa ha apuntat que en la universitat l’origen no és sempre el destí, sinó que els estudis són en si mateixos un principi de vida: ha suggerit que “l’educació pot ser la última utopia”.

Mariona Ibàñez

Sophia Vackimes denuncia el tancament de l’exposició ‘Science in American Life’

Etiquetes

, , ,

L’antropòloga fa una conferència on atribueix la seva clausura a la “repulsió” que li provocava a l’establishment polític americà

Sophia Vackimes és experta en la inspecció del món de la ciència, en com pot afectar-nos el discurs ideològic d’un museu. En concret, ha realitzat un exhaustiu anàlisi de Science in American Life, exposició “irrepetible” sobre ciència i societat inaugurada el 1994 al National Museum of American History i que va tancar-se el novembre de 2011.

Image

L'antropòloga assegura que acusar l'exposició de fer cas omís a la importància de la ciència és "fonamentalista"

Des d’abans de ser inaugurada, l’exposició va ser acusada d’”anti-científica” per la premsa i patrocinadors com l’American Chemical Society. El Congrés dels EUA va amenaçar amb realitzar-ne una investigació, i Arthur Molella, principal comissari, va dimitir per veure’s obligat a modificar massa els textos originals.

Els motius de la polèmica? La ciència acostuma a presentar-se com a quelcom aïllat de la història i la societat, i Science in American Life era trencadora i crítica en aquest sentit. Perquè “ignorar que la ciència té reverberacions socials és fingir que aquesta es mou en un buit”, protesta Vackimes.

L’exposició incitava a la reflexió i posava en tela de judici el lligam entre ciència i progrés moral del país: hi havia seccions on es denunciava la política racista, masclista i anti-ecològica de l’Amèrica del segle XX, l’ús de diner públic per a la investigació nuclear o l’experimentació farmacèutica a Haití i Mèxic.

El missatge era punyent en com els Estats Units s’han servit dels sintètics, les bombes atòmiques o les “fraudulentes” ciències del comportament dels anys 60 per a implantar una American Way of Life “més que qüestionable”. “El més estrany és que un país com els Estats Units no l’hagi tancat fins ara”, critica Vackimes.

Image

'Family Fallout Shelter': refugi nuclear real d'una família nord-americana cedit a 'Science in American Life'

Marina Hernández

La Secció Filològica de l’IEC viatja a l’Alguer per commemorar el seu centenari

Etiquetes

, , ,

La secció de l’Institut, fundada el 1911, celebra diferents actes sobre aprenentatge i ús del català

La Secció Filològica de l’IEC ha organitzat una sèrie d’actes entre avui i demà (9 i 10 de març) per deixar constància de “la importància de la vitalitat i la creativitat expressiva de la llengua catalana”. Aquests actes es celebren al Teatre Cívic de la ciutat italiana de L’Alguer en un clar intent de promoure la llengua més enllà de les fronteres de Catalunya.

Les activitats organitzades per aquests dos dies s’afegeixen a les que ja s’han anat celebrant al llarg del passat 2011 per commemorar el centenari de la Secció Filològica, que fou de les primeres en crear-se juntament amb la Secció de Ciències.

El lema del centenari -“2011 l’any de la paraula viva“- es l’exemple més clar de la intenció motivadora de l’IEC: “descobrir, compartir, exercitar i celebrar la vitalitat, la creativitat expressiva i el dinamisme innovador de la llengua catalana”. A més, el passat 2011 també es recordaven els 100 anys de la mort del poeta català Joan Maragall. Per això la menció a la “paraula viva” en un reconeixement al seu Elogi de la paraula, el discurs de Maragall amb frases com aquesta: “perquè no hi ha mot, per ínfima cosa que ens representi, que no hagi nascut en una llum d’inspiració, que no reflecteixi quelcom de la llum infinita que infantà el món”.

Sònia González

Gemma Pujol: “L’IEC no és Òmnium”

Cap de Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans

Gemma Pujol treballa com a Cap de Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans, l’acadèmia de les ciències i les humanitats de Catalunya i demés territoris de parla catalana.  La seva tasca és gestionar el que es fa a la casa. O el que és el mateix: tenir coneixement del que s’hi fa per poder donar-li sortida. Amb ella entendrem millor el funcionament general de l’Institut i podrem resoldre els dubte més bàsics.

Gemma Pujol s'encarrega de la difusió de l'activitat de l'IEC, que qualifica com "el referent acadèmic del país".

Gemma Pujol s'encarrega de la difusió de l'activitat de l'IEC, que qualifica com "el referent acadèmic del país".

Quina és la feina primordial de l’Institut d’Estudis Catalans?

La seva funció és doble. Per una banda la recerca científica amb tot allò que té a veure amb la catalanística i, per una altra banda, la difusió d’aquest coneixement científic. A banda d’aquesta estructura acadèmica, hi ha 28 societats filials vinculades a l’IEC.

I com es planteja l’organització d’activitats i xerrades que es desenvolupen a l’Institut?

Cada secció o societat organitza les seves pròpies activitats i també com mostrar el resultat de la recerca, ja sigui amb publicacions, informes… Nosaltres el que fem és intentar difondre-ho de manera ordenada, però qui desenvolupa i organitza la majoria de xerrades són les filials de l’IEC.

La difusió és, en part, tema d’imatge. La imatge que dóna l’IEC és de ser una institució d’erudits, allunyada de la gent?

Suposo que aquesta és més la idea que es té del món acadèmic. Però també és cert que l’IEC com a acadèmia té la primordial activitat de fer la recerca, les investigacions, de pronunciar-se quan hi ha un tema de país prou important… I tota aquesta sèrie de recursos, com ara el Diccionari, el que es fa és posar-los a l’abast de la gent.

Però la difusió de les activitats no sembla estar del tot dirigida a les classes populars…

Clar, també depèn del tipus d’activitat. L’Institut no és un Ateneu. I d’una part sí que és cert que s’intenta arribar d’una forma més directa i divulgativa a la gent, però d’altra banda hi ha certes activitats que –tot i ser obertes a tothom- es basen en temes especialitzats i que, per tant, acull un públic també més especialitzat.

I com es finança l’Intitut?

El finançament és públic. Prové bàsicament de la Generalitat, l’Estat i també hi ha una part del Govern balear i de la Diputació. Tot i que també és cert que  hi ha una part de recursos privats i propis com per exemple l’editorial potent que té l’IEC, el lloguer d’espais, de serveis…

Existeix alguna mena de connexió internacional entre l’Institut i altres institucions de fora del país?

Sí, l’Institut forma part de la Unió Acadèmica Internacional des dels anys vint. En aquest sentit, a tot el que es fa a nivell de cooperació entre acadèmies l’IEC hi és present.

I quina és la imatge de l’IEC a l’estranger? S’entén que és símbol d’un territori amb trets propis?

Bé, se sap que és l’Acadèmia de Catalunya. I el fet que es vegi que hi ha una nació que té una Acadèmia que és de les més actives des de la fundació de l’UAI jo crec que és el millor per la projecció internacional del país.

Perquè és necessària una institució com l’IEC a la societat catalana actual?

Doncs perquè és la referència i tot país té una Acadèmia de referència. És una institució importantíssima que no forma part de l’entramat polític, sinó que és independent.

Parlant de política, s’incrementa l’activitat de l’Institut quan es donen fets puntuals que afecten la vida del país, com ara la polèmica sentència sobre l’Estatut?

A veure, l’IEC no és Òmnium. Quan va sortir aquesta sentència, per exemple, l’estructura de l’IEC com Acadèmia es va limitar a fer el seu pronunciament, va sumar-se a totes les iniciatives, va estar a la manifestació del juliol de 2010… Però l’activitat que hi pot haver és la de donar suport, com a institució, a totes aquelles reivindicacions que es creu que són les necessàries i coherents pel país. En tot cas s’utilitzarà la influència de l’IEC per aconseguir que les coses vagin per allà on han d’anar, però no és el paper de l’IEC convocar assembles. Òmnium és una altra cosa en el sentit de mobilització social.

En el context de crisi actual, la cultura té el risc de sortir-hi perdent?

Sí que és cert que dins l’activitat acadèmica de l’IEC hi ha projectes a llarg recorregut –com la Gramàtica, l’Atles Lingüístic o el Diccionari Contemporani– que necessiten d’uns pressupostos estables. I al final sí que aquests projectes es poden acabar ressentint, però l’activitat acadèmica sempre continua i no pararà mai.

Sònia González

Brauli Montoya: “La independència de Catalunya seria contraproduent”

Fotografia extreta de la web de l'IEC

Brauli Montoya Abat és delegat del president de l’IEC a Alacant des de l’any 2005. És llicenciat en filologia catalana i doctorat en filosofia i lletres i està especialitzat en l’àmbit de la sociolingüística. La seva trajectòria docent culmina amb una càtedra del Departament de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant. Dels seus llibres i articles publicats, Variació i desplaçament de llengües a Elda i a Oriola durant l’edat moderna es va fer amb el Premi Prat de la Riba de l’IEC.

 

Què motiva la permanència d’una llengua: el lliure flux de la llengua entre els ciutadans o el foment deliberat d’aquesta des d’òrgans governamentals o institucions?

Una llengua com la nostra, en una situació de conflicte lingüístic, és evident que necessita d’institucions que la promoguen i n’asseguren l’ús entre els ciutadans. Per tant, cal el foment de la llengua, que sempre és, per definició, deliberat. 

Quan comença la normalització lingüística als Països Catalans?

L’actual procés de normalització lingüística al País Valencià s’enceta en els anys 60 del segle XX amb l’acció dels universitaris a favor del català i creix significativament amb la introducció del català en el sistema escolar (1983) i els mitjans de comunicació autonòmics (1989).

Quins elements interrompen la normalització d’una llengua en el seu país?

Des d’aleshores ençà, no he vist cap interrupció del procés però sí una “frenada” important des que mana en la Generalitat Valenciana el PP, que ha donat suport implícit a la burgesia valenciana castellanitzada des del segle XIX i ha fet pensar a la resta de la ciutadania que l’ús del castellà no va en contra de sentir-se valencians.

En quin punt ens trobem en la història de la llengua catalana?

Ens trobem en un punt de recuperació cap a la situació que vam viure en el segle XV, la millor en la història de la nostra llengua, però encara estem a molta distància.

Correm el perill de patir una substitució lingüística?

Fora de Catalunya i Andorra, no, però a la resta dels Països Catalans, sí. Per a detalls, caldria examinar els trenta anys d’història de la sociolingüística catalana.

Seria necessària la independència dels Països Catalans per a una permanència de llengua catalana?

No necessàriament. Tenim exemples al contrari, com el d’Irlanda i el del Quebec. La primera té independència i pràcticament no li queda llengua; el segon país no en té, i la seua llengua, el francès, es pot considerar pràcticament normalitzat des que es va iniciar el procés de recuperació.

Que suposaria, doncs, la independència dels Països Catalans?

L’única regió dels Països Catalans amb possibilitats d’assolir la independència és Catalunya i si això succeís, el català se n’anava en orris al País Valencià i les Illes Balears perquè la població se sent més espanyola i hi creixeria el sentiment anticatalanista. En la meua opinió, doncs, aqueixa independència seria contraproduent.

Quin és l’ús de la llengua catalana i valenciana al País València?

Supose que amb “catalana i valenciana” parleu de la mateixa llengua… Aquesta pregunta no té una resposta simple. Per a mi l’ús més significatiu és l’ús en família i d’aquest, segons la darrera enquesta (2010), tenim un 29’5% només. Cal tenir en compte la tendència negativa que arrosseguem des de 1992, quan arribàvem a un 48’9%.

La nacionalitat espanyola empobreix la identitat cultural catalana?

No necessàriament. El que l’empobreix és que els catalanoparlants es consideren nacionalment espanyols i que no vegen la catalanitat com una altra nacionalitat sinó com una “regionalitat” dins la “nació espanyola”.

Qüestionari a Brauli Montoya Abat

Mariona Ibàñez

Jaume Casals: “Els extrems són la veritable mediocritat”

El Doctor en Filosofia Jaume Casals Pons, membre numerari de l’IEC, exerceix com a catedràtic, president del Consell d’Estudis i vicepresident executiu de l’Institut d’Educació Contínua de la UPF. Basant-se en la seva exhuberant producció filosòfica, reflexiona sobre quina direcció han de prendre les nostres consideracions en una actualitat que fa del canvi una constant.

Montaigne es decanta per l’escepticisme en un context d’inestabilitat social i crisi. Anàlogament, podria passar que la nostra societat abandonés la creença en els axiomes que la vertebren, com la democràcia o el capitalisme? 

Cal ser precís. Montaigne no aposta per un escepticisme tan radical com el de l’Antiga Grècia en el sentit destructiu d’engegar-ho tot, ans el contrari. Ell entén l’escepticisme positivament, com un antídot. No creure en les circumstàncies fatídiques que l’envoltaven era una forma optimista de refer la seva vida.

Llavors, hem de deixar de creure en la política? 

Casals és autor de 40 articles i dels llibres "La filosofia de Montaigne", "L'experiment d'Aristòtil" i "El pou de la paraula"

Precisament aquí cal un escepticisme positiu. No et deixis endur per les veritats radicals: hi ha polítics realment professionals, no tots són uns cínics. Cal posar les ratlles amb finor. És bo no creure massa; potser la diferència entre el bé i el mal ha de ser més precisa.

Però tampoc es pot viure a mitges tintes… o pots ser violinista si no creus aferrissadament en la música?

Bé, cal creure en alguna cosa perquè, si no, no vius. Però no és compatible aquesta passió amb una falta de radicalitat? La mediocritat daurada, en diuen: un esforç per no caure en la presumpció. Els extrems són la veritable mediocritat, el que costa més és mantenir-se en l’equilibri; això és el realment excel·lent.

És a dir, la felicitat és a l’equilibri?

Bé, ser extremista en ocasions també forma part de la felicitat: no pots ser enormement equilibrat quan t’enamores d’algú. Baixar pel tobogan també és felicitat, la qüestió és ser capaç de tornar a pujar. El més interessant és saber triar, garbellar-ho tot per trobar allò que és bo i no precipitar-se.

És difícil no preciptar-se en un món que va tan ràpid…

Trigar no és un defecte. Un bon periodista és aquell qui suspèn el judici, qui busca exhaustivament les contrapartides. De vegades ens enganyem volent veure les coses immediatament, quan inevitablement hem de decidir entre ser pragmàtics –per exemple triar una carrera en funció de la demanda laboral– o decantar-nos per allò que ens importa, ens alegra i ens fa canviar.

Com resoldre aquesta dicotomia?

Amb una valoració profunda s’aconsegueix obrir els ulls i canviar les creences cegues, apostar per una vida diferent a la que s’ha viscut sempre. La reflexió és una forma de créixer i trobar allò que t’entusiasma; una vida dedicada a la mera supervivència no val la pena. T’hi has de posar alguna cosa a dintre.

Marina Hernández

Qüestionari a Brauli Montoya Abat, delegat del president de l’IEC a Alacant

La pretensió del qüestionari és recollir l’opinió de Montoya Abat sobre la cultura catalana lligada a la labor de l’IEC

1-Què és idiosincràtic de la societat catalana?

En sentit nacional (dels Països Catalans) jo entenc que el tret més destacat que ens identifica és la llengua catalana. Després podríem parlar d’alguns aspectes culturals molt puntuals, com ara alguna gastronomia i algunes festes del cicle anual. Tenim més diferències culturals que altra cosa, a dins de cada regió catalanoparlant.

2-Quina és la situació sociolingüística d’aquesta societat?

Hi ha tantes situacions sociolingüístiques com regions. A Catalunya el català creix, al País Valencià baixa i a les Illes es manté. En resum: sociolingüísticament parlant som molt diferents.

3-Cultura com a cohesió social/ Cultura com a exclusió social (elitista).

Depèn del sentit de cultura que adopteu: la cultura com a conjunt d’hàbits en el comportament d’un grup humà suposa cohesió social. En el sentit de coneixements enciclopèdics sobre música, literatura, etc., sí que suposa una distinció per als qui posseeixen aquests coneixements enfront d’altra gent que no els ha adquirit.

4-L’IEC influeix en la societat en la part purament lingüística?

La tasca de l’IEC purament normativitzadora de la llengua arriba a cercles molt reduïts, que són els encarregats de difondre el català normatiu, però és lògic que siga així. Aquests “cercles” que reben la influència de l’IEC (per exemple, els professors o els periodistes) ja han d’arribar a cercles més amplis de la societat.

5-Puntui de l’1 al 10 com creus que estan de presents a la societat cadascun dels àmbits que treballa l’Institut d’Estudis Catalans i si se n’hauria de reforçar algun, sempre a nivell social:

Coneixements Històrico-Arqueològica: 5

Coneixements de Ciències Biològiques: 2

Coneixements de Ciències i Tecnologia: 2

Coneixements Filològica: 8

Coneixements Filosofia i Ciències Socials: 2

6- Utopia: cultura universal que aconseguís la fusió d’un territori buit de fronteres en el sí d’una cultura comú.

No crec que hàgem d’aspirar a una cultura comuna ni que això fóra més bo per al futur de la humanitat. Per altra banda, un territori buit de fronteres suposaria un comandament únic per a la humanitat (equivalent a una dictadura), cosa que seria pitjor que la quantitat de governs que posseïm ara. Almenys ara si no ens agrada un estat, podem fugir a un altre; de l’altra manera, no tindríem escapatòria.

Mariona Ibàñez